Exposicions

De les nombroses crisis que han definit l’edat contemporània, n’hi ha una que no tan sols no ens ha abandonat, sinó que ha crescut en complexitat i impacte la crisi de la mirada. La fotografia, el raig X o la psicoanàlisi tenien una cosa en comú, ja que ens van descobrir tantes coses que certament s’escapen a la nostra visió i les múltiples maneres d’engany que tenen les aparences. Ens freguem els ulls insistim. Vam fer de “l’autòpsia l’acte de veure amb els nostres propis ulls” un reforçat exercici de coneixement.
Hem obert tot, cos i joguines, a la recerca de respostes a través del bisturí, el dibuix, el pla i l’endoscopi. I només hi hem trobat més preguntes, talment productiu ha estat el nostre neguit. Sabem el que hi ha endins i sovint fins i tot sabem com funciona, tot i que continuem ignorant-ne el perquè i en aquest enigmàtic territori, cruïlla de ciència, art i histerisme, s’hi produeix la més meravellosa de totes les frustracions John Pecnom, un savi Francisco del segle XIII, va dir que l’acte de la visió és dolorós, tal vegada perquè revela, però no explica, descobreix però no respon.

Les escultures de Tania Font es presenten com a indagacions exhibicions en canal de tot allò que amaga la superfície. No obstant això, no són solucions a un jeroglífic. Qui sa si, com a art, són l’elaboració d’un enigma amb què respondre a d’altres.